Fa molts i molts anys, en una petita vila de la costa maresmenca, va aparèixer una dona que ningú sabia d’on venia.

Va convertir en casa seva la torre que s’alçava damunt d’un turó vora el mar, indret que la gent d’aquelles terres coneixia com “La Torre dels Encantats”.

Moltes eren les històries que s’explicaven d’aquella vella torre, històries fosques dels primers homes que poblaren aquell turó i de totes les criatures que ja hi havien habitat. I, de seguida, l’arribada d’aquella dona misteriosa, que només es deixava veure quan es ponia el sol, fou tema de conversa a la plaça, als portals i als marges de tots els camins.

Uns deien que l’havien sentit cantar, al capdamunt de la torre; i que duia un estel al front que brillava més que la mateixa lluna. D’altres, asseguraven que l’havien vist convertir-se en un ocell gros i majestuós, brillant com la plata, i alçar el vol per baixar a prendre un bany a les aigües del mar. Però ningú en sabia res més, perquè ningú havia tingut el valor per anar a trobar-la, per donar-li la benvinguda al poble o, simplement, preguntar-li d’on venia i què l’havia portat fins a les seves terres.

Els dies van passar i també les setmanes, i semblava que, d’ençà que la dona havia arribat al poble, un núvol de desgràcia havia enfosquit la vida tranquila d’aquella gent. Quan ja havien passat uns mesos, els vilatans van decidir reunir-se per tractar el problema, convençuts que aquella dona no els havia portat res més que mala astrugància.

– A mi se m’han malmès totes les collites. – Es queixava un pagès.

– Set ovelles han mort des que va arribar. – Deia l’altre.

– A mi, no se m’ha mort pas cap, però la llet que en trec és agria i no serveix per a fer formatge.

-I els nens emmalalteixen, els nadons neixen dèbils i febrils. – Anaven queixant-se tots.

A poc a poc, la discussió es tornà cridòria. <És una bruixa!>, <L’hem de fer fora del poble!>, coincidien totes les opinions d’aquella gent, temerosa, que patia perquè les seves terres es convertissin en un lloc tan maleït com la Pedra Gentil o el castell de Burriac.

D’entre la cridòria, la veu trencada d’un captaire que per allà passava, va alçar-se. I, tot i que ningú el coneixia, a poc a poc es va fer silenci per escoltar el que deia.

– Jo, que vinc de lluny i de fa temps, i que n’he vist de bruixes i d’altres criatures que s’amaguen entre la gent, us ben puc assegurar que aquesta dona no té pas tractes amb les bruixes, els dimonis, ni res del que us imagineu. Creieu-me si us dic, jo que he anat a trobar-la i l’he vist de prop, que n’estic segur que aquesta dona és una Dona d’Aigua.

La cridòria tornà a esclatar, entre riures i gent que titllava de boig al captaire.

-Com vols que sigui una Dona d’Aigua? – Va dir una velleta que havia restat muda durant tota la reunió, deixant que els homes debatessin i discutissin. – Tots sabem que les Dones d’aigua no baixen més enllà de Sant Iscle. I, què vindria a fer-hi aquí una Aloja, si de riu no en tenim, ni gorgs, ni basses, i tota l’aigua que baixa és poc més que una riera fangosa quan plou al Montnegre i el Corredor? – Va explicar. – I, si ho fos, no ens hagués pas dut tantes desgràcies, doncs bé sabem tots amb elles hi va la bonança.

-Són sàvies les teves paraules. I potser tens raó. – Va respondre el captaire. – Però, Bruixa o Dona d’aigua, poc hi podeu fer contra el seu poder. No seria més encertat, doncs, anar a trobar-la per demanar-li el seu favor, que no pas enfrontar-s’hi i arriscar-vos a la seva fúria?-.

Els vilatans poc van haver de rumiar el consell que els havia donat el captaire, que el van trobar molt encertat, i li van fer cas: van acordar que un grup de prohoms del poble aniria a trobar-la i li faria saber del seu problema.

Poc es podien imaginar el que van veure dins d’aquella torre. Una taula parada de les millors viandes, bon vi, i una dona que els rebia amb un somriure, de la que no en podies endevinar l’edat, i d’una bellesa indescriptible i màgica, que bé podia ser la que il·luminava l’estança, que era molt més clara del que podia esperar-se per la poca llum que s’escolava per les petites finestres enreixades.

Alguns explicaren que, fins i tot, se sentien els riures i cants de desenes de donzelles que festejaven de lluny, tot i que era evident que a la torre no hi havia ningú més.

La dona va escoltar de bon grat totes les seves preocupacions i les seves queixes, pacientment, i, amb una diplomàcia pròpia tan sols d’aquells a qui no els pesa la vida humana, els explicà que no era pas una bruixa; que sí, era una dona d’aigua, i els respongué:

– Poca cosa hi tinc a veure, jo, amb tot això que m’expliqueu. I no puc fer res en relació a les vostres collites, els ramats ni la mainada. Però us puc ajudar. Trobem-nos demà al matí a la plaça del poble i us duré la solució per a les vostres misèries.

L’endemà, tota la gent s’havia reunit a la plaça, esperant la dona i la promesa que els havia fet. Ella no els va fer esperar gaire, i baixà quan el sol encara no era al pic del migdia. Entre el desconcert, l’admiració d’uns i la desconfiança dels altres, la dona posà les mans damunt la roca i els digué:

-Per sota d’aquesta terra que trepitgem, corre un riu màgic de plata. I les seves aigües duran, a la gent d’aquesta vila, una prosperitat mai coneguda abans per aquestes contrades.

I, mentre parlava, de la roca nua en començà a brollar un raig d’aigua sulfurosa, calenta i medicinal, que fou, com els havia promès, font de prosperitat i bonança per aquella gent.

I així va ser com naixeren les termes del poble, i com aquella vila passà a ser coneguda, per sempre més, com la vila de Caldes d’Estrac.

Il·lustració i relat de Laia Baldevey.
Adaptació de la llegenda que recull Víctor Balaguer a “Historias y Tradiciones”, 1896.